Fernand Deligny, educador radical

Fa uns anys va caure a les meves mans un llibre increïble, que potser algú qualificaria de perillós (especialment en veu d’aquells que defensen determinades pedagogies de caire excessivament normatiu), però que sense cap mena de dubte va transformar els pocs coneixements que sobre educació jo tenia. Es tracta del llibre Les vagabonds efficaces et autres récits, publicat el 1970 per Maspero a París. L’edició que va arribar a les meves mans és l’edició original en castellà (crec que va ser l’única edició del llibre que es va fer, tot i la seva rellevància) de 1971 comprada en un llibreter de vell el 1996. Havia sentit a parlar de Fernand Deligny i en pocs anys havia trobat traces i referències de la seva obra en textos que jo havia estant llegint (i que intuïa que havia de ser un dels “pedagogs rellevants en educació social”), però calia endinsar-se en les ombres de l’obra i la vida d’aquest “personatge” que començava a intrigar-me.Dic que va transformar la meva visió de l’educació, tot i que adentrar-se en l’obra de Deligny no va ser fàcil, especialment en voler anar a les fonts originals en francès (un francès poètic, carregat de dobles sentits, de metàfores, etc., que al començament difiucltava molt la seva lectura). I és clar, després de llegir Vagabundos eficaces el lector necessita més dosis de pedagogia radical i aquesta tasca es complica, no només per l’idioma sinó perquè en el nostre país en prou feines es troben altres llibres de Deligny en les biblioteques de ciències socials. Però més enllà de les possibles dificultats entorn a l’obra de Deligny, de què ens parla el llibre que presentem?Malgrat el que ens pugui anunciar la portada del Llibre: “Los vagabundos eficaces nos introduce en las nuevas técnicas utilizadas por Deligny en los diferentes centros de readaptación que ha dirigido: centros abiertos a todos –gentes que entran y salen, granujas, defraudadores, fugados- y que pretenden ayudar al adolescente a descubrir la actividad concreta”, Deligny no es parla de tècniques. No ens parla de tècniques perquè el seu treball es sustenta en una pedagogia sense mètodes, gairebé en una “antipedagogia” que el que cerca, per damunt de tot, és respectar la subjectivitat de l’altre. Partint d’aquesta idea no buscarà els seus “educadors” entre aquells que han estudiat (almenys no només entre aquells que ho han fet), sinó que per ell el millor educador és el que sap estar al costat dels adolescents partint de la “presència lleugera”.La forma del llibre és narrativa, i en la seva versió castellana la comprensió del text no és gens dificultosa. El llibre, en realitat, recull diferents experiències (algunes d’elles publicades prèviament en altres formats o amb altres noms) i que són: “Pabellón 3”· (1943), “Los vagabundos eficaces” (1946), “La gran cordada” (1950), “El grupo y la demanda: a propósito de la gran cordada” (1967) y “La cámara como instrumento pedagógico” (1955). Les cinc parts del llibre s’entrecreuen i donen una visió global del pensament de Deligny que no és altra que la de buscar, a través de la pedagogia, l’essència de les traces de la humanitat. Aquesta essència de la humanitat el porta a transformar les maneres de fer dels professionals que treballaven en un dels serveis que ell n’assumeix la direcció: “los guardianes del servicio de la mañana y de la tarde, los vigilantes nocturnos, casi todos parados crónicos de la indústria textil, habían sido en otro tiempo gimnastas o acordeonistas, marineros o electricistas. Material para hacer un instituto médico-pedagógico modelo...” (p. 205). S’acaben les sancions (noteu que es tracta dels anys imminents a la II Guerra Mundial) i en el seu lloc s’introdueixen els tallers, esports, sortides, grups reduïts, i molts d’esport. La llibertat, i especialment el respecte de la persona, es filtra en moltes de les pàgines del llibre que comentem. Deligny, però especialment la lectura de Vagabundos, és una invitació a repensar els nostres límits i possibilitats com educadors/es, més enllà de les normes, les fórmules, les coses-dites-i-fetes, les sancions, els projectes i les projeccions, les institucions i la nostra intenció de seguir sent professionals fina a la medul·la. Vagabundos, és però, el més cant profund a la vida, una vida dels que els educadors acostumem a acompanyar.